Dins del quadre

A quĂš ens referim quan diem que hem posat l’ànima en alguna cosa? QuĂš Ă©s el que sentim quan una cosa ens meravella i ens toca el mĂ©s profund de la nostra Ă nima? De quĂš estem escapant quan escapem de la realitat per endinsar-nos en histĂČries que no existeixen? Potser sĂłn petites histĂČries en un paper. TambĂ© poden ser histĂČries pintades en un quadre, o els balls dels cignes, alçant-se per donar forma a una cosa que abans no existia.

La vida et dona les eines per perdre’t en els detalls. La vida et dona l’oportunitat d’observar i triar on perdre l’ànima i on anar-la a buscar. Possiblement l’Ășnic motiu per perdre-s’hi Ă©s que ens hi reconeixem; un sentit que anem descobrint a poc a poc. Invertim temps i esforços que ens realitzen i ens representen. AllĂČ que pintem, encara que no existeixi, es construeix amb petites parts de cadascĂș. Qui n’és partĂ­cip, observant la realitat, crea on abans no hi havia res, posant-hi un petit granet molt preuat i ple de motius inintel·ligibles per a la raĂł, carregats de definiciĂł... i d’ànima.

Una de les raons per les quals creem Ă©s donar sentit a la nostra prĂČpia mort. Dues forces igualment imparables. Una ens engoleix sense aturador a mesura que passen els segons i una altra floreix perquĂš, precisament, sĂłn els segons que passen els que invertim en embellir l’ànima i escriure’n el sentit.

AllĂČ que fem per parlar de la pĂšrdua i del que no tornarĂ  mai mĂ©s es barreja amb el futur que ens espera i ens aferra a un motiu que ens sostĂ©. I, sense saber-ho, ho entenem. Obviem la mort i la desplacem fins que ens la mirem de reĂŒll, quan algĂș del nostre costat ens deixa per descansar fora del quadre i torna per, ara sĂ­, mirar-nos de fit a fit.

És quan la ficciĂł ressona en els nostres cors que una part de l’existĂšncia tĂ© sentit. Podem percebre les Ă nimes passades que han decidit plasmar dins de la tela la seva vida, i per tant, indirectament, la seva prĂČpia mort.

Quan hem de deixar de pintar? Quan hem de parar d’escriure? Quan hem de parar de fer tot el que fem per no fer-ho? Potser la resposta rau a entendre que tot tĂ© un petit lloc dins nostre, que la mort no Ă©s suficient per separar-nos de les Ă nimes que ens han envoltat i ara ja no hi sĂłn, que les portem amb nosaltres, anem on anem i que sempre podem tornar a pintar aquell quadre on hi ha una part de nosaltres i de tots ells.

I si... I si algĂș viu dins de la tela, i ens imagina a nosaltres mateixos pintant? Sona complicat, perĂČ potser precisament aquĂ­ rau l’art de la creaciĂł: en el fet que no ho sabrem mai.