Dins del quadre 🖼️

A què ens referim quan diem que hem posat l’ànima en alguna cosa? Què és el que sentim quan una cosa ens meravella i ens toca el més profund de la nostra ànima? De què estem escapant quan escapem de la realitat per endinsar-nos en històries que no existeixen? Potser són petites històries en un paper. També poden ser històries pintades en un quadre, o els balls dels cignes, alçant-se per donar forma a una cosa que abans no existia.

La vida et dona les eines per perdre’t en els detalls. La vida et dona l’oportunitat d’observar i triar on perdre l’ànima i on anar-la a buscar. Possiblement l’únic motiu per perdre-s’hi és que ens hi reconeixem; un sentit que anem descobrint a poc a poc. Invertim temps i esforços que ens realitzen i ens representen. Allò que pintem, encara que no existeixi, es construeix amb petites parts de cadascú. Qui n’és partícip, observant la realitat, crea on abans no hi havia res, posant-hi un petit granet molt preuat i ple de motius inintel·ligibles per a la raó, carregats de definició... i d’ànima.

Una de les raons per les quals creem és donar sentit a la nostra pròpia mort. Dues forces igualment imparables. Una ens engoleix sense aturador a mesura que passen els segons i una altra floreix perquè, precisament, són els segons que passen els que invertim en embellir l’ànima i escriure’n el sentit.

Allò que fem per parlar de la pèrdua i del que no tornarà mai més es barreja amb el futur que ens espera i ens aferra a un motiu que ens sosté. I, sense saber-ho, ho entenem. Obviem la mort i la desplacem fins que ens la mirem de reüll, quan algú del nostre costat ens deixa per descansar fora del quadre i torna per, ara sí, mirar-nos de fit a fit.

És quan la ficció ressona en els nostres cors que una part de l’existència té sentit. Podem percebre les ànimes passades que han decidit plasmar dins de la tela la seva vida, i per tant, indirectament, la seva pròpia mort.

Quan hem de deixar de pintar? Quan hem de parar d’escriure? Quan hem de parar de fer tot el que fem per no fer-ho? Potser la resposta rau a entendre que tot té un petit lloc dins nostre, que la mort no és suficient per separar-nos de les ànimes que ens han envoltat i ara ja no hi són, que les portem amb nosaltres, anem on anem i que sempre podem tornar a pintar aquell quadre on hi ha una part de nosaltres i de tots ells.

I si... I si algú viu dins de la tela, i ens imagina a nosaltres mateixos pintant? Sona complicat, però potser precisament aquí rau l’art de la creació: en el fet que no ho sabrem mai.