El dating està fatal 🚩

És un secret prou àmpliament conegut com per no poder-ho afirmar amb total llibertat i rotunditat:

M’agrada el físic del M.H. president de la Generalitat de Catalunya Salvador Illa.

No sé què és exactament, però alguna cosa es remou dintre meu quan veig aquell home dret i de caràcter ensopit.

No és especialment fornit, però els cabells negres caient-li com una petita cascada pel front, amb les ulleres d’intel·lectual, remouen les brases de la passió i tenyeixen el cor d’un vermell més rogenc que l’alba a Hawaii. Em recorda una mica al Puigdemont.

És el meu crush. No el Puigdemont, aquesta etapa ja la vaig passar: Tinc un crush amb el M.H. president de la Generalitat de Catalunya Salvador Illa.

I és complicat, perquè el puc veure potencialment pertot arreu, i això em fa estar sempre en alerta; sempre en un neguit constant.

Unes papallones se’m remouen quan hi ha incendis estiuencs al país, que cremen el meu cor amb passió, perquè sé que en qualsevol moment el veuré amb un casc, a la zona afectada explicant els encara no coneguts indicis sobre l’incendi a Collserola.

Vaig patir també no fa gaire l’esglai de la malaltia. Va ser una angoixa que em consumia l’oxigen, l’esma i les ganes de viure: Van hospitalitzar El President per un problema que va tenir fent «running». Quines hores més incertes. No m’ho sabia explicar. I si la guinyava? Em quedaria buit per dintre. Van ser unes setmanes dures, ningú sabia res però no eren poques les veus que auguraven una recuperació lenta. Jo no m’ho creia i durant molts dies la meva idiosincràcia patidora em feia albirar un futur tenebrós.

Així que tot passejant un dia, amb la melancolia del record de la pèrdua que sent qui ha perdut un ésser preuat, vaig tenir la genial idea d’endinsar-me amb el cotxe cap a la capital, cap a l’Hospital Vall d’Hebron, amb l’objectiu de com a mínim, acomiadar-me d’aquell home que em removia per dintre sentiments aspres.

A la vida hi ha casualitats, com també hi ha parcs per poder passejar amb els malalts fora de l’hospital. Després de buscar i rebuscar per dintre del recinte sense voler aixecar gaires sospites –Un amor furtiu com el meu no està destinat a ser comprès–, el vaig veure, de la mà d’una infermera i unes crosses.

En veure’l, vaig notar que el meu aparell digestiu, potser més sincer que la meva ànima, es rendia a l’evidència de l’amor.

La gelosia em remogué per dintre però. Una acidesa a l’estòmac que em pujà gola a munt fins a sentir-la a la llengua. Qui es creia que era aquella dona per agafar del bracet així al M.H President Illa? Aquella hauria d’haver estat jo. Així que, vaig fer-me el desinteressat, vagant per aquí i per allà, per idear un pla infalible.

Va ser l’endemà que hi vaig tornar, però ara jo també era un infermer, o així ho aparentaven les meves vestimentes després de passar per un basar xinès i comprar una bata blanca i uns crocs de color verd d’una dignitat francament dubtosa. Vaig entrar com un esperitat a l’habitació del malalt, com l’home que té molts pacients per atendre i poc temps, així que vaig anar per feina.

–Hola, president, com es troba avui? Millor?
Tenia els nervis a flor de pell, però era l’ocasió de la meva vida i no la deixaria passar fàcilment.
–Ostres, quin ensurt... –Digué l’home una mica exaltat per la meva improvisada i furtiva visita–, Sí, molt millor, acabo de tornar de fer un passeig amb la Glòria i tot va bastant...
–Bé, doncs haurem d’anar a fer una radiografia, eh –Digué jo interrompent el M.H.
–Ah sí, no creia que fes falta, ja me’n...
–Bé, amb aquest tipus de lesions més val no jugar-se-la, eh, és més aviat una radiografia complementària.
–Ja me’n van fer una fa uns dies –Acabà de dir en Salvador ajuntant les celles.
–President, ja em van dir que vostè era una mica primmirat, però els metges, ja sap com són, ho volen tenir tot controlat i no voldrien pas cometre un error amb vostè –li digué jo tot d’una tirada amb la mirada fixa en aquelles ninetes petites i adorables.
–Bé, si ha de ser així.
–Ja l’ajudo. Això mateix, primer un peu, ara l’altre, molt bé.
–Com es diu vostè?
–Robert, sóc en Robert, i és un honor.

Ens vam aixecar i vam sortir cap a fora de bracet. El cor em bategava a mil per hora, i estava segur que en qualsevol moment em descobririen, però vaig tenir la bona fortuna d’una sanitat amb presses i pocs recursos

Vaig improvisar de la millor manera que se’m va acudir, l’entrada en un lloc més íntim i privat.

–Abans de baixar a radiologia, president, m’han demanat una mostra d’orina.
–Doncs miri, ara no tinc ganes de pixar.
–No, vostè no, jo. Ja sap com anem: si una cosa no es posa dins d’un potet, després sembla que un no s’hagi posat malalt de debò.
–Però vostè està malalt? Vol dir que això és normal? –digué estrenyent les faccions el president

Ara sí que m’havia descobert

Però no, vam entrar al lavabo i els meus nervis van aflorar com la primavera. I va ser en aquell moment que vaig tenir una genial idea.

–Si us plau, president, abaixi’s els pantalons.
Hi va haver un moment de silenci sec. Els ulls de desconcert del M.H em miraren amb incredulitat.
–Què diu?
−Que es baixi els pantalons, si us plau, i si pot mirar cap a la pica... entrarà millor així.
–Però què diu vostè? Què ha d’entrar?
–És protocol, president. Ajuda a fixar millor la imatge.
–Escolti, però quina mena de radiografia és aquesta?
–No és ben bé una radiografia; és una prova complementària. D’aquestes que, si no es fan, després tothom es posa nerviós.
Tants anys de veure House per fi tenien una utilitat. Em vaig meravellar de mi mateix. Quin enginy!
–El què?
–President, aquest supositori val molts diners, eh. –Li digué amb cara seriosa.
El tema dels diners a Catalunya és el millor supositori, pot dissoldre qualsevol incertesa.
–D’acord.
–Després, el potet.
–Però no era per vostè el potet?

Portava uns pantalons de xandall grisos. I allà el tenia, amb els pantalons pels turmells i una submissió administrativa que hauria pogut despertar-me la passió en qualsevol altre context, però que en aquell lavabo només feia venir tristesa.

Llavors em vaig adonar que el meu pla tenia una petita falla. Per descomptat, no tenia cap supositori.

–Està segur que això és necessari?
–President, està en molt bones mans.

Vaig allargar la mà cap a la butxaca amb una seguretat que no sentia, i sense que s’escoltés el tintineig, en vaig treure el que tenia més a mà: un joc de claus i un clauer que em va regalar la mare del viatge a Suècia.

–Notarà que està una mica fred, és normal. Ve directament dels països nòdics –Em vaig permetre el luxe de fer una petita broma, que sent francs, em va fer gràcia.

Seguidament, vaig veure al mirall de sobre la pica com el M.H. President aclucava els ulls esperant l’entrada d’un coet sense metxa.
–Serà ràpid, no pateixi. A la de tres: Una dues i...
–Hòstia puta, quin mal! –digué el president fent un gir de cent-vuitanta graus, oblidant completament qualsevol lesió que pogués tenir.

Va ser en aquell instant que alguna cosa es trencà dins meu. No pas l’amor, que ja venia esquerdat d’abans, sinó la il·lusió. Si una cosa no puc tolerar és la falta d’elegància davant l’adversitat, i encara menys en un home que ocupa una dignitat com la seva en un càrrec centenari. Va ser llavors que vaig comprendre, amb una tristesa gairebé serena, que no m’havia enamorat d’un estadista, sinó d’un miratge. D’un home feble i encongit en un lavabo d’hospital. Vaig veure en aquell ésser una «red flag» com l’alçada d’un campanar.

Potser era hora de tornar a casa i encomanar-me a la possibilitat que la pròxima legislatura ens ofereixi, a tots plegats, una segona oportunitat.

El dating està fatal.