Nil Bacardit Vinyals · Blog

En el cau ballo 🐌

Thu, 17 Sep 2026 14:45:00 +0000

Quina pena. Quina pena més gran.

T’hagués pogut recomanar escoltar moltes altres coses a part de les Nocturnes.

T’agradava Chopin, de fet és una mica la bona costum de les masses, o això em sembla a mi. O sóc jo que estic prejutjant el criteri musical dels joves compatriotes que comparteixen temps i espai amb mi amb insolència? Segurament. Sóc un perfecte opinador de masses que es creu qui sap què pel sol fet d'escoltar una certa música. Això, o també un simple valedor de la meva condició de diletant melòman.

Les nocturnes de Chopin t'agradaven igual que a mi. Però vas decidir que les escoltaries en un altre context, en un altre futur, en un altre moment i amb algú altre. Tot això t'ho deies a tu mateixa. Però no seria decisió teva deixar-ho d'escoltar amb mi. No. Això requereix una certa tècnica, i sense cap mena de dubte, un cert coratge, i jo, que si algunes coses posseeixo són la intensitat de qui fa la broma, el coratge, i el decàleg propi que comença a ser expropiat de la seva manllevada joventut, vaig fer el pas que tant anhelaves fer però que no gosaves: Expropiar-te de mi.

Podríem haver escoltat Schön Rösmarin, i jo hagués presumit, mínimament –perquè aquesta és la meva condició, fer-ho mínimament però amb l'orgull de qui no vol arribar a tot arreu però sí quedar-s'hi a prop– de la meva època cada cop més passada d'estudiant de violinista.

Haguéssim pogut escoltar les danses hongareses, la sonata de violí en Fa major i moltes altres coses més. Les haguessis gaudit. Però tot passa. Tot passa. Tot i que jo sembla que m'hi quedo, sí, just aquí, entaforat en un cau, en un solc massa gran per sortir-hi escalant mentre faig esgarips de força prominents, amb peülles de gat imaginaris que m'envolten les extremitats i em fan suar de l'esforç innegable, negligible i inútil.

En el cau ballo, en el cant m'ofego i en la il·lusió em perdo caminant en una una construcció laberíntica de qualitats imaginaries, construïdes a base de somnis tan puerils com innocents que altres han pogut alçar. Em conformo en trobar-hi sal en algun grapat que esgarrapo. Com el gat mancat d'equilibri. Com la closca buida del cargol.

I xuclo la closca, com els acòlits del Déu asteca Nomelaxucleutant.

–Una mica de calma, i deixeu-me de xuclar la closca– deia visiblement afectat aquell home llegendari amb forma de tortuga.

Ni una gota de res. Això em comporta una desil·lusió terrible. He de pensar en viure mentre m'acorralen les danses mentals que em diuen que acceleri, que marxi, que em tanqui i que descansi però que segueixi intentant-ho, que xucli. Seguiré escoltant les danses i retrucaré entre les parets que m'envolten amb energia i vitalitat maldestre, fins que alguna vegada, si el Déu asteca ho vol, acabi funcionant, i pugui xuclar l'interior de la closca com un nadó adult sense dents.

Tots els tuppers 🥡

Sun, 23 Aug 2026 00:15:00 +0000

Algun dia us els tornaré tots.

Algun dia us els tornaré.

Em dedicaré a unir recipients amb tapes. Ho trobaré tot, ho encaixaré tot ben encaixat i us els tornaré.

Com el regal que t'és caigut del cel, i si no, que baixi Déu, em miri de fit a fit i em digui que no és pas així quan fan aquell cleck de bona encaixada i te'n són donats.

M'he trobat amb masses de vosaltres al llarg del camí i ara tinc l'armari fet un desastre. Sort en tinc d'aquell dia que me'ls van ordenar. Va necessitar una bona estona, però tot prenia sentit dintre de l'anterior caos.

Ara ja no és un embolic. Viuen l'un al costat de l'altre, i si és veritat que es va desendressant de tant en tant, ara ja m'és més fàcil trobar l'espai; trobar l'home lliure -com diuen els entrenadors de futbol-. Em falta alguna tapa encara per acabar d'identificar amb la seva altra part, juraria que això fa uns anys estava estava solucionat. És igual, està força bé i és una alegria.

Sé que l'altre dia se'm va fer una reclamació humorística del tema:

"Deus tenir la casa plena de tuppers"

Doncs sí senyora, casa meva és llar d'acollida de tupperwares, i sí, també es gràcies per culpa vostra. Però no patiu, amics, perquè de les desgràcies en farem plastic de plurioteclembaticmhoeinventat, per poder guardar aliments al frigorífic... O no! Això dels tuppers pot tenir molta utilitat: Un ramell d'alls per exemple, també s'hi pot avenir bé a la vida, recolzada a la zona fruitera, espai de sucres continguts i fibra en un espai precís. Amb la temperatura s'ha de vigilar sempre! No tot és un refugi anticlimàtic, hem d'aprendre a separar bé les coses i a tenir clara l'estació en la que vivim.

Gràcies 💌

Tue, 21 Apr 2026 05:08:00 +0000

Tu vas ser la millor, ara ets un record preciós. No m’equivocava quan predeia que series un molt bon partit. De nen ja em volia casar amb tu. És curiós com la vaig encertar; i pensar que ara sovint m’equivoco. Em pregunto si ens escoltàvem amb el cor. Esperava amb ganes el dia de la setmana que et quedaves al menjador. Doctorada en física, intel·ligent, emocional i creativa. Tocaves el xelo com la millor. Ara ets mare, i segur que la teva parella està a la teva alçada. Gràcies per fer-me veure en moltes ocasions que t’agradava. Gràcies per l’estima. No ens vam fer mai un petó, però no va fer falta.

A la nena que compartíem estones a les rodes de tractor quan érem petits a l’hora del pati. Gràcies per jugar amb mi. Corríem i reiem, sense adonar-me vaig deixar de jugar a futbol per estar amb tu. Em miraves d’una forma que no vaig saber entendre. Cada cop que intercanviàvem esguards, alguna cosa em tocava l’estómac. Tenies coratge i eres valenta. Perdona per sortir cames ajudeu-me quan em vas confessar que t’agradava dins d’aquella roda de tractor. Era massa petit per entendre-ho. M’agradaria que sabessis que et vaig buscar fa uns anys. Per mi seràs sempre la noia de la roda del tractor. Gràcies.

A la noia morena de l’escola que vas arribar a mig curs. Tu no tocaves el xelo, però també eres rebel. Recordo mirar la trena que portaves un dia de primavera a l’hora de menjador. Tenia clar que no em volia casar amb tu, però també m’agradaves. T’agradava jugar a bàsquet i sovint competies amb la noia que sí que em volia casar. Ara ets mare també. Gràcies.

A l’amiga i la noia del poble. Gràcies per compartir amb mi tants moments. Veia inamovible com anaven passant nois per la teva vida mentre jo era un amic més. Va ser dur. Gràcies per ensenyar-me l’ambivalència de l’amistat, el desig, i la dignitat. Llàstima no haver-ho entès abans.

A la noia popular de l’altra escolta. Mig poble anava darrere teu. Les teves molles alimentaven la meva pobra ànima. Compartíem estones musicals i també amics que t’estimaven. Gràcies per fer-me sentir que l’atracció i l’amor poden ser inhòspits. Llàstima que no ho vaig entendre a temps.

A la noia de la fotografia amb un gira-sol a l’orella. Va ser curt, però et tenia de fons d’alguna cosa que no recordo. No crec que fos d’escriptori, hauria estat massa evident i jo era un noi més aviat de no mostrar els meus sentiments escardalencs. Em vas rebutjar, però ho vas fer tendrament. Gràcies.

A la noia que li agradava ser un gat. Has ocupat diverses èpoques de la meva vida. Ens portàvem bé i també em portaves com si fos una baldufa. Crec que les nostres pors van portar el compàs de la nostra trasbalsada relació. Gràcies per deixar-te estimar, ho recordo amb tendresa. Tant de bo que la vida que has triat amb la teva parella t’acompanyi.

A la noia de Manresa que li agradava una certa música d’arrels jamaicanes. Qui m’hagués dit a mi que parlaríem tants dies seguits i que al final t’acabaries embolicant amb un dels meus millors amics. Em vas trencar el cor. Sovint em remarcaves amb orgull que és molt difícil escriure un llibre, i que el teu pare ho havia fet. Ara et veig passejant o amb la bossa de la compra. Gràcies.

A la noia que em va fer el primer petó. Gràcies. Vesties de color rosa i tenies gust de llaminadura. Vam seure junts un dia d’estiu a unes escales, m’atreies molt, però jo no sabia com es feia això de fer petons... Fins que ho vaig fer. Tenies un somriure vergonyós, de dents mal posades que m’agradava molt. No em vas jutjar mai i em vas acceptar tal com era. Recordo els petons que ens feiem durant hores al cilindre de formigó de l’obra. Gràcies per descobrir-nos mútuament.

A la noia que em va fer perdre la virginitat. Gràcies i perdona.

A la noia que em va deixar per whatsapp. Vas ser la primera. Recordo que aquell Samsung era el meu primer mòbil. Estava jugant a capturar la bandera al Call of Duty: Modern Warfare 2 quan vaig rebre el missatge. Déu t’ho pagui. Fins i tot ens saludem amb una certa gràcia quan ens veiem. Espero que la maternitat aporti la vida que desitges. Gràcies per ser sempre amable amb mi i dedicar-me un somriure quan em veus.

A la noia que vaig aconseguir entabanar per tenir una relació des de l’altra punta d’Europa. Possiblement hagis estat el meu primer amor correspost. Gràcies per tots els moments i tots els viatges que em vas dedicar.

A tu, gràcies per deixar de veure’m durant un temps com el pallasso del grup i descobrir el meu complicat món interior. Gràcies per la teva espontaneïtat. Gràcies per valorar l’amistat i tenir la visió, la maduresa i la tendresa. Gràcies per la cura que va venir després del desig apagat. Ara ets mare i miro les vostres fotos amb un somriure.

A la noia d’arrecades a l’orella. Anar-te a trobar al Viena de Terrassa va ser el pitjor que hagués pogut fer. Els petons que em vas regalar aquell dia els vas acabar regalant a algú altre. Gràcies per fer-me veure que una mínima possibilitat no és l’opció viable.

A la noia amant dels animals amb tres gossos a casa teva. Gràcies per ensenyar-me de viva veu que tot l’amor cap als animals que es predica a Instagram potser no és del tot cert en algun moment del dia. I que tot i així, els segueixes estimant amb bogeria.

A la doctoranda de microbiologia. Gràcies per acompanyar-me al pintxopote d’aquella ciutat del Vallès. Va ser divertit. De tu en guardo, sobretot, el record del ghosting. Encara vaig tenir la poca dignitat d’insistir-hi de forma còmica. Gràcies.

Gràcies a totes les amants que m’heu obert les portes de casa vostra, i les que us he convidat a sopar. No sabeu la quantitat de salmó que he arribat a comprar per vosaltres. En algun moment he trobat a faltar que a mi també em fessin els esmorzars que jo us feia. No us recordaré sempre, però tampoc us oblidaré.

A tu, gràcies per ensenyar-me la verema, els estius i la família. Perdona per no haver-me escoltat atentament, però és que els teus ulls m’agradaven massa. Crec que he après moltes coses d’ençà de tot plegat. Ja m’he perdonat. Et tinc present, i si algun dia llegeixes això, espero que siguis feliç i lliure, sobretot lliure. Gràcies per acompanyar-me en un tram d’aquesta cursa de resistència que és la vida.

A la noia rossa. Gràcies per ensenyar-me el ioga, l’escalada i les ganes de viure que ja tenia. Conviure amb tu, el teu ex i el teu metge adjunt va ser un malson que em va obligar a triar, cuidar i prioritzar la meva autoestima. Gràcies per ensenyar-me que val més marxar, encara que faci mal. Gràcies per ensenyar-me que malgrat ser un 10, de vegades no n’hi ha prou. Gràcies.

A l’altra noia rossa. El destí és atzarós. Ens vam trobar en situacions semblants però en moments diferents. Gràcies per la companyia i l’afecte. Espero que el noi de Bumble et porti els gelats de menta que jo no t’hagués pogut comprar mai. Gràcies per fer-ho fàcil i deixar-me per whatsapp amb elegància i demostrar-me que si les coses es fan mitjanament bé, no em cal un dol de dos anys.

A la noia artista que canta millor que jo. Em vas meravellar. Gràcies per ensenyar-me que de vegades, tot i així, no pot ser, i que ens hem de donar espai per processar certes coses. Ho vas veure, i hi vam estar d’acord. Gràcies.

I per últim, a l’enginyera de processos. Gràcies per ensenyar-me que les coses no són el que semblen, i que il·lusionar-me una altra vegada pot ser un procés dolorós, però possible. Gràcies per motivar-me a escriure tot això.

El dating està fatal 🚩

Wed, 01 Apr 2026 04:03:00 +0000

És un secret prou àmpliament conegut com per no poder-ho afirmar amb total llibertat i rotunditat:

M’agrada el físic del M.H. president de la Generalitat de Catalunya Salvador Illa.

No sé què és exactament, però alguna cosa es remou dintre meu quan veig aquell home dret i de caràcter ensopit.

No és especialment fornit, però els cabells negres caient-li com una petita cascada pel front, amb les ulleres d’intel·lectual, remouen les brases de la passió i tenyeixen el cor d’un vermell més rogenc que l’alba a Hawaii. Em recorda una mica al Puigdemont.

És el meu crush. No el Puigdemont, aquesta etapa ja la vaig passar: Tinc un crush amb el M.H. president de la Generalitat de Catalunya Salvador Illa.

I és complicat, perquè el puc veure potencialment pertot arreu, i això em fa estar sempre en alerta; sempre en un neguit constant.

Unes papallones se’m remouen quan hi ha incendis estiuencs al país, que cremen el meu cor amb passió, perquè sé que en qualsevol moment el veuré amb un casc, a la zona afectada explicant els encara no coneguts indicis sobre l’incendi a Collserola.

Vaig patir també no fa gaire l’esglai de la malaltia. Va ser una angoixa que em consumia l’oxigen, l’esma i les ganes de viure: Van hospitalitzar El President per un problema que va tenir fent «running». Quines hores més incertes. No m’ho sabia explicar. I si la guinyava? Em quedaria buit per dintre. Van ser unes setmanes dures, ningú sabia res però no eren poques les veus que auguraven una recuperació lenta. Jo no m’ho creia i durant molts dies la meva idiosincràcia patidora em feia albirar un futur tenebrós.

Així que tot passejant un dia, amb la melancolia del record de la pèrdua que sent qui ha perdut un ésser preuat, vaig tenir la genial idea d’endinsar-me amb el cotxe cap a la capital, cap a l’Hospital Vall d’Hebron, amb l’objectiu de com a mínim, acomiadar-me d’aquell home que em removia per dintre sentiments aspres.

A la vida hi ha casualitats, com també hi ha parcs per poder passejar amb els malalts fora de l’hospital. Després de buscar i rebuscar per dintre del recinte sense voler aixecar gaires sospites –Un amor furtiu com el meu no està destinat a ser comprès–, el vaig veure, de la mà d’una infermera i unes crosses.

En veure’l, vaig notar que el meu aparell digestiu, potser més sincer que la meva ànima, es rendia a l’evidència de l’amor.

La gelosia em remogué per dintre però. Una acidesa a l’estòmac que em pujà gola a munt fins a sentir-la a la llengua. Qui es creia que era aquella dona per agafar del bracet així al M.H President Illa? Aquella hauria d’haver estat jo. Així que, vaig fer-me el desinteressat, vagant per aquí i per allà, per idear un pla infalible.

Va ser l’endemà que hi vaig tornar, però ara jo també era un infermer, o així ho aparentaven les meves vestimentes després de passar per un basar xinès i comprar una bata blanca i uns crocs de color verd d’una dignitat francament dubtosa. Vaig entrar com un esperitat a l’habitació del malalt, com l’home que té molts pacients per atendre i poc temps, així que vaig anar per feina.

–Hola, president, com es troba avui? Millor?
Tenia els nervis a flor de pell, però era l’ocasió de la meva vida i no la deixaria passar fàcilment.
–Ostres, quin ensurt... –Digué l’home una mica exaltat per la meva improvisada i furtiva visita–, Sí, molt millor, acabo de tornar de fer un passeig amb la Glòria i tot va bastant...
–Bé, doncs haurem d’anar a fer una radiografia, eh –Digué jo interrompent el M.H.
–Ah sí, no creia que fes falta, ja me’n...
–Bé, amb aquest tipus de lesions més val no jugar-se-la, eh, és més aviat una radiografia complementària.
–Ja me’n van fer una fa uns dies –Acabà de dir en Salvador ajuntant les celles.
–President, ja em van dir que vostè era una mica primmirat, però els metges, ja sap com són, ho volen tenir tot controlat i no voldrien pas cometre un error amb vostè –li digué jo tot d’una tirada amb la mirada fixa en aquelles ninetes petites i adorables.
–Bé, si ha de ser així.
–Ja l’ajudo. Això mateix, primer un peu, ara l’altre, molt bé.
–Com es diu vostè?
–Robert, sóc en Robert, i és un honor.

Ens vam aixecar i vam sortir cap a fora de bracet. El cor em bategava a mil per hora, i estava segur que en qualsevol moment em descobririen, però vaig tenir la bona fortuna d’una sanitat amb presses i pocs recursos

Vaig improvisar de la millor manera que se’m va acudir, l’entrada en un lloc més íntim i privat.

–Abans de baixar a radiologia, president, m’han demanat una mostra d’orina.
–Doncs miri, ara no tinc ganes de pixar.
–No, vostè no, jo. Ja sap com anem: si una cosa no es posa dins d’un potet, després sembla que un no s’hagi posat malalt de debò.
–Però vostè està malalt? Vol dir que això és normal? –digué estrenyent les faccions el president

Ara sí que m’havia descobert

Però no, vam entrar al lavabo i els meus nervis van aflorar com la primavera. I va ser en aquell moment que vaig tenir una genial idea.

–Si us plau, president, abaixi’s els pantalons.
Hi va haver un moment de silenci sec. Els ulls de desconcert del M.H em miraren amb incredulitat.
–Què diu?
−Que es baixi els pantalons, si us plau, i si pot mirar cap a la pica... entrarà millor així.
–Però què diu vostè? Què ha d’entrar?
–És protocol, president. Ajuda a fixar millor la imatge.
–Escolti, però quina mena de radiografia és aquesta?
–No és ben bé una radiografia; és una prova complementària. D’aquestes que, si no es fan, després tothom es posa nerviós.
Tants anys de veure House per fi tenien una utilitat. Em vaig meravellar de mi mateix. Quin enginy!
–El què?
–President, aquest supositori val molts diners, eh. –Li digué amb cara seriosa.
El tema dels diners a Catalunya és el millor supositori, pot dissoldre qualsevol incertesa.
–D’acord.
–Després, el potet.
–Però no era per vostè el potet?

Portava uns pantalons de xandall grisos. I allà el tenia, amb els pantalons pels turmells i una submissió administrativa que hauria pogut despertar-me la passió en qualsevol altre context, però que en aquell lavabo només feia venir tristesa.

Llavors em vaig adonar que el meu pla tenia una petita falla. Per descomptat, no tenia cap supositori.

–Està segur que això és necessari?
–President, està en molt bones mans.

Vaig allargar la mà cap a la butxaca amb una seguretat que no sentia, i sense que s’escoltés el tintineig, en vaig treure el que tenia més a mà: un joc de claus i un clauer que em va regalar la mare del viatge a Suècia.

–Notarà que està una mica fred, és normal. Ve directament dels països nòdics –Em vaig permetre el luxe de fer una petita broma, que sent francs, em va fer gràcia.

Seguidament, vaig veure al mirall de sobre la pica com el M.H. President aclucava els ulls esperant l’entrada d’un coet sense metxa.
–Serà ràpid, no pateixi. A la de tres: Una dues i...
–Hòstia puta, quin mal! –digué el president fent un gir de cent-vuitanta graus, oblidant completament qualsevol lesió que pogués tenir.

Va ser en aquell instant que alguna cosa es trencà dins meu. No pas l’amor, que ja venia esquerdat d’abans, sinó la il·lusió. Si una cosa no puc tolerar és la falta d’elegància davant l’adversitat, i encara menys en un home que ocupa una dignitat com la seva en un càrrec centenari. Va ser llavors que vaig comprendre, amb una tristesa gairebé serena, que no m’havia enamorat d’un estadista, sinó d’un miratge. D’un home feble i encongit en un lavabo d’hospital. Vaig veure en aquell ésser una «red flag» com l’alçada d’un campanar.

Potser era hora de tornar a casa i encomanar-me a la possibilitat que la pròxima legislatura ens ofereixi, a tots plegats, una segona oportunitat.

El dating està fatal.

Dins del quadre 🖼️

Sun, 23 Nov 2025 13:39:00 +0000

A què ens referim quan diem que hem posat l’ànima en alguna cosa? Què és el que sentim quan una cosa ens meravella i ens toca el més profund de la nostra ànima? De què estem escapant quan escapem de la realitat per endinsar-nos en històries que no existeixen? Potser són petites històries en un paper. També poden ser històries pintades en un quadre, o els balls dels cignes, alçant-se per donar forma a una cosa que abans no existia.

La vida et dona les eines per perdre’t en els detalls. La vida et dona l’oportunitat d’observar i triar on perdre l’ànima i on anar-la a buscar. Possiblement l’únic motiu per perdre-s’hi és que ens hi reconeixem; un sentit que anem descobrint a poc a poc. Invertim temps i esforços que ens realitzen i ens representen. Allò que pintem, encara que no existeixi, es construeix amb petites parts de cadascú. Qui n’és partícip, observant la realitat, crea on abans no hi havia res, posant-hi un petit granet molt preuat i ple de motius inintel·ligibles per a la raó, carregats de definició... i d’ànima.

Una de les raons per les quals creem és donar sentit a la nostra pròpia mort. Dues forces igualment imparables. Una ens engoleix sense aturador a mesura que passen els segons i una altra floreix perquè, precisament, són els segons que passen els que invertim en embellir l’ànima i escriure’n el sentit.

Allò que fem per parlar de la pèrdua i del que no tornarà mai més es barreja amb el futur que ens espera i ens aferra a un motiu que ens sosté. I, sense saber-ho, ho entenem. Obviem la mort i la desplacem fins que ens la mirem de reüll, quan algú del nostre costat ens deixa per descansar fora del quadre i torna per, ara sí, mirar-nos de fit a fit.

És quan la ficció ressona en els nostres cors que una part de l’existència té sentit. Podem percebre les ànimes passades que han decidit plasmar dins de la tela la seva vida, i per tant, indirectament, la seva pròpia mort.

Quan hem de deixar de pintar? Quan hem de parar d’escriure? Quan hem de parar de fer tot el que fem per no fer-ho? Potser la resposta rau a entendre que tot té un petit lloc dins nostre, que la mort no és suficient per separar-nos de les ànimes que ens han envoltat i ara ja no hi són, que les portem amb nosaltres, anem on anem i que sempre podem tornar a pintar aquell quadre on hi ha una part de nosaltres i de tots ells.

I si... I si algú viu dins de la tela, i ens imagina a nosaltres mateixos pintant? Sona complicat, però potser precisament aquí rau l’art de la creació: en el fet que no ho sabrem mai.

Una trucada inesperada ☎️

Wed, 08 Oct 2025 03:37:00 +0000

«No m’ho puc creure… el mataré. Increïble.»
La seva indignació creixia per moments. No es podia creure el que acabava de passar. En Bob es mirava l’aixeta amb ràbia i incredulitat. Com li podia fer una cosa així? Després de tants anys de coneixença! No s’ho explicava. De sobte, picà de peus a terra i s’aixecà del sofà amb rapidesa, recorrent el menjador en cercles. Agafà el telèfon i marcà el número d’en Jake.

Un, dos, tres...

—Ei, Bob —digué alegrement l’home.
—Hola, Jake.

Es va fer un moment de silenci incòmode.

—Què tal, Bob, com estàs?
—Molt bé, molt bé! I tu, com estàs? Fa dies que no parlem.
—Sí, oi? Bé, ja saps, no em puc queixar. Tot va bé, sí, tot bé.

Estava nerviós, i en Bob ho notava.

—Que bé, Jake, me n’alegro molt.
Va fer una pausa i canvià el to, més agut.
—Et volia comentar una cosa. Te’n recordes de la Júlia? La noia que viu davant de casa. La coneixies, oi?
—Oh, sí, la Júlia! La noia morena, de cabells curts. Un dia vam coincidir tots a casa teva, en aquell... aquell sopar, oi?
—Exacte. Doncs mira, potser et semblarà estrany, però ahir em va dir que et va veure. És possible, Jake?
—Oh, ah, sí? Doncs no, no en tenia cap notícia, cap ni una. Ves per on...
—No, oi? Doncs saps què? Em va dir que et va veure ahir.
—Sí?

En Bob cada vegada estava més tens, amb moltes ganes d’arreglar-li la cara a aquell fill de puta.

—Sí, oi? Això em va dir. Saps on? Justament entrant a casa meva! Quina casualitat, oi?

En Jake va titubejar un moment, sense saber gaire què dir, fins que finalment s’hi va llençar de cap.

—Sí, sí, vaig venir una estona...
—Una estona?! —l’interrompé en Bob.
—Sí, uns minuts.

Es tornà a fer un silenci breu.

—Perquè la Júlia em va dir que et va veure sortir al cap de tres hores —continuà en Bob després d’empassar saliva—. I jo em pregunto: què devia estar fent en Jake durant més de tres hores a casa meva, amb la meva dona?

Deuria ser la conversa amb més pauses de la història. Cada cop li semblava més inversemblant el que estava passant. En Jake estava contra les cordes: el seu to cada vegada més agut i excusatiu.

—Oh no, no, no, Bob, ah...
—Perquè mira, Jake —l’interrompé en Bob—, un home com jo pot sospitar coses.
—Ah, Bob, escolta, t’ho puc explicar.
—I tant que m’ho explicaràs! Tinc molta curiositat, Jake. Tinc molta curiositat per saber què vas estar fent durant tres hores a casa meva amb la meva dona, sols.
—No, mira, no té més importància...
—Si us plau, Jake, segueix.

En Jake expirà ben fondo per agafar aire.
—Res, Bob... és una mica estúpid tot plegat. Vaig venir just abans de dinar, al voltant de la una del migdia... —empassà saliva— després em vaig follar la teva dona, i vaig marxar.

La conversa es podria resumir en un silenci molt incòmode.

—Oh, de veritat? —respongué en Bob.
—Sí, t’ho juro. Vam follar una estona. Un cop ens vam córrer tots dos, vaig marxar cap a casa.

En Bob no podia creure el que estava escoltant. Era increïble.

—Jake, et puc fer una pregunta?
—Suposo que sí, Bob.
—Em dic Forrest Gump?
—Uhm... què?
—Contesta la puta pregunta, Jake!! Tinc cara de Forrest Gump?
—Bé, no, Bob, de veritat que...
—I doncs, per què em tractes com si fos subnormal?! Vols que em cregui que vas estar tres hores a casa meva i que tot el que vas fer va ser follar-te la meva dona?!
—Oh, Bob, em vaig córrer i vam haver d’esperar uns minuts... després vam practicar sexe oral. Em va menjar la polla a sobre de la rentadora.
—Ahà —l’interrompé en Bob des de l’altra banda del telèfon.
—Em vaig córrer a la seva boca i després vam tenir sexe una altra vegada a la cuina. I clar, vam haver d’esperar uns minuts més...
—Oh, clar, uns minuts més...
—I vam tornar-hi, Bob, a sobre de la vitroceràmica, que per sort és d’inducció...
—Sé molt bé de quin tipus és la meva cuina, Jake!

En Bob estava indignat. Com podia aquell home dir-li tot això sense cap mena de decòrum? Tornà a fer una pausa i alçà la veu.

—M’estàs enganyant, Jake, i no m’agraden les mentides! Vas estar a casa meva més de tres hores!
—Oh, no, no, Bob. Vam tenir un migdia de sexe escandalós, saps? Sí, així va anar: una tarda de sexe frenètic, sense aturadors. —Empassà saliva per continuar—. La teva dona se sentia molt bruta, molt porca, saps, Bob?
—Oh...
—I després em va sorprendre, Bob, perquè em va dir que estava molt molla, molt calenta, i que li encantaria tenir una altra polla dins.
—Clar, entenc.
—I llavors va ser quan vam trucar el teu germà, Bob, el petit, a en Maikel, per preguntar-li si voldria venir a casa teva i passar a l’acció tots tres. Va dir que sí. —Dubitatiu, en Jake empassà saliva—. Vam estar esperant una hora, Bob, fins que va arribar. Se’ns va fer tard.
—Mmmm... el meu germà, dius? Tu i el meu germà vau fer un trio amb la meva dona?
—Oh sí, sí, noi. Li vam omplir tots els forats.

Increïble. Realment increïble. Ara sí que no s’ho podia creure. Quina poca decència, quina poca elegància. En Jake el considerava amic seu.

—És estrany, Jake. Molt estrany. Difícil de creure tot el que m’expliques. —En Bob pogué sentir com en Jake balbucejava alguna cosa inintel·ligible a l’altra banda del telèfon.— Perquè, justament aquesta setmana, el meu germà és a Finlàndia, de viatge. Ha anat a una conferència, la Plone Conference. Em costa molt de creure que el meu germà agafés un vol ahir mateix per venir a casa meva a fer equip i follar-se la meva dona.
—Ah... jo, Bob...
—I saps què més, Jake? Saps el més graciós de tot? Que l’aixeta de la cuina tenia una petita gotera des de feia mesos. I, de cop i volta... no t’ho creuràs, Jake: avui mateix ha deixat de gotejar!
—Uh, oh, oh...
—Jake, et dono una última oportunitat per respondre la pregunta que et faré. Si m’enganyes, et juro que te'n penediràs. D’acord?
—Oh, hum...
—Què vas estar fent durant més de tres hores a casa meva, Jake?!

En Jake es va ensorrar com un petit castell de sorra empès per una onada massa gran. Ja no ho podia amagar més.

—Em sap greu, Bob —digué en Jake, somicant—. La teva dona em va trucar...
—Increïble, no m’ho puc creure —murmurà en Bob, consternat.
—I em va demanar que li arreglés l’aixeta —aleshores en Jake es va desfer del tot—. Em va dir que no podia suportar més aquell soroll de degoteig incessant. No ho volia fer, Bob, de veritat, creu-me, però m’ho va suplicar durant molta estona.
—I què vas fer, Jake?
—La vaig arreglar, Bob! —digué en Jake desfent-se en un plor ple de mocs i llàgrimes.
—Fill de la gran puta! Ho sabia! No m’ho puc creure! Ara sí que t’arreglaré la cara quan et vegi, m’has sentit?! I si creus que em tornaré a follar la teva dona una altra vegada, ho portes clar! Ja te’n pots anar oblidant! Ahir va ser l’última vegada!
—Oh, no, Bob, si us plau, no ho facis...
—Mai més!

I indignadíssim penjà la trucada, traicionat per la seva dona i en Jake, el que un dia considerà un bon amic.

El cérvol que tenia dos caps 🦌

Fri, 08 Aug 2025 05:18:00 +0000

Criatura llegendària, imperiosa i estranya, el cérvol bicèfal. Animal eclèctic, lluint estrany tant en la llunyania com en la curta distància. Criatura mitològica de múltiples mirades, mastegant amb una de les boques una fruita salvatge que s’ha topat en el camí, mentre els quatre ulls feréstecs s’avenen al no res. Observa i és observat, mandíbula avall i amunt. Uns miren cap allà, els altres endavant. Està alerta però en calma.

L’estany se li reflecteix als ulls, el moviment de l’aigua el fa vibrar sinuosament i se’l beu ben endins, a glopades amb totes dues llengües: Tots són la mateixa cosa. El vent li remena les orelles. La remor de l’aire li acaricia el pelatge, buidant-li els budells de qualsevol anhel. Les peülles són dures i resistents, pot córrer i travessar boscos durant el dia i refugiar-se a la nit en alguna petita cova que l’arrecera. El cor no batega igual quan tens dos colls, el cor no sent el mateix quan tens una cosa de més que t’acompanya.

Però el cérvol també sangra, i això no el fa gaire diferent dels altres cérvols. Dues fletxes li són disparades des del silenci. I són les dues puntes que encerten exactament en un dels dos colls. Els quatre ulls esclaten de dolor. Un dels colls cau, i l’animal surt desbocat a la recerca d’un amagatall. Altres fletxes li esgarrapen el pelatge, però galopa, salta i s’esmuny del perill. Té la visió de l’animal mort que mira capcot, però encara està viu. I segueix corrent, fins que tot li pesa molt. Arrossega un parell de banyes per terra, plenes de boscatge i fang. L’altra meitat no existeix. Ja no hi sent, ja no olora, ja no hi veu, tot està partit, res existeix com abans, l’altra meitat no funciona. Res regeix.

Cau a terra, cansat. Es mira, s’observa, i veu una llengua lilosa sortint-li de la boca. Es llepa el clatell, intentant reparar el que ja no es pot reparar. Commogut, encerta les fletxes amb una mossegada, les trenca i les escup. Un rierol de sang brolla cap a la terra verdosa. Es posa dret, i com el cavall de regnes maldestres, vira cap al cantó on jau el coll sense vida, caient a terra, sorollosament. Ha arribat el final, una de les dues parts l’ha abandonat i no pot viure sense ella. El cor batega a mitges. Ja no hi ha equilibri.

Resolutiu, s’atura i accepta el seu destí. Els seus ulls reflecteixen calma. Es pot veure ell mateix en el llac que feia una estona s’havia empassat. Són la mateixa cosa. Es veu reflectit. Animal patètic: arrossegant la respiració, panteix, criatura en desús. Però ja no importa: Ha trobat un lloc on morir. L’arbre que el veié passar un dia, ara el veurà morir. Ja no hi ha res per a ser sentit, i, tanmateix, hi és tot; la mirada, aclucant-se, s’hi aferra encara —fins que cedeix i troba la pau. Animal mitològic i llegendari.

«Tec tec tec»: Crònica d’una intrusa 🪳

Tue, 08 Jul 2025 10:03:00 +0000

Estiu, m’has portat una panerola i ara viu amb mi.

Compartim un espai poc concorregut, però que representa un simbolisme important per a mi. Hi ha una panerola vivint entre els llibres de la prestatgeria de l’habitació estant, a ras de terra. La vaig veure un dia qualsevol. Hi havia entrat a buscar alguna cosa que ara no recordo. Corria desesperada buscant un amagatall. Esprintava per salvar-se la vida –o això creia jo–, espantada per l’intrús humanoide. La llum sinuosa de la bombeta il·luminava la seva silueta en un fort contrast. Estem parlant d’un ésser de l’inframon: fosc, marró i gros. Li vaig veure les antenes del cap bellugant-se amb celeritat, com si busqués alguna cosa. Les potetes repicaven contra el parquet mentre passejava sinuosament per l’habitació, invocant una música poc celestial. Em vaig moure molt a poc a poc, fent servir tota la meva concentració. Vaig agafar uns folis que tenia a prop per capturar-la i alliberar-la a l’aire lliure, però l’intent va ser completament inútil, la bestiola fugia de mi amb una agilitat excel·lent, fent aquell soroll amb les potetes:

«Tec tec tec tec tec tec tec tec tec»

Us enganyaria si us digués que no vaig pensar en esclafar-la. Anava descalç, hauria sigut una escena digna d’un circ grecoromà:

«Al meu cap podia anticipar el gran «CREC» de l’insecte esclafat sota la rugositat del meu peu. Els seus últims moments: petites cametes trencant-se i movent-se, cercant la vida. Faig una pausa, inhalo i exhalo amb tranquil·litat, sentint el moviment de l’insecte entre els dits, assedegat de mort i de càstig, d’elogis de sang. Prement més fort per ofegar els últims crits. Els últims «CRECS» maldestres. Ja no hi ha res, només el buit dels pensaments movent-se més enllà. Puc imaginar-me tots els assistents cridant i celebrant la victòria. Victoriós. El gran emperador s’acosta, portant-me la glòria pel temps del temps, en una gran corona de fulles de llorer».

Tot això, però, no va passar. Em feia un cert fàstic, però no la vaig poder matar. De cop i volta li tenia una certa estima. Estranya, sense cap mena de dubte. Vaig empatitzar amb ella: Un insecte en un lloc estrany. Un insecte erràtic en els grans vols, però volador al capdavall. Hi podem reflexionar un moment? Per què ens fa més fàstic i angoixa saber que la panerola pot alçar el vol? Segurament ens la podem imaginar estavellant-se entre els nostres ulls. I com seria sentir el «tec tec tec tec» a la nostra cara? Com la pressió d’aquelles potetes ens va resseguint i explorant el nostre cos amb un pessigolleig digne de l’infern. Entre els narius. Els orificis de les orelles. Enredada entre els cabells.

Quina diferència hi ha entre la panerola i la papallona?

Pot arribar a ser la panerola un gran mestre?

Ara que estic escrivint això, no puc evitar recordar el soroll rosegador de les paneroles que vivien a la capsa de les patates a la casa on em vaig criar. Teníem les patates i les cebes a la planta baixa del garatge, en una habitació tancada i fosca. Era un diumenge, i em van manar a buscar uns quants tubercles. Anava descalç, baixava les escales. Les rajoles fredes i relliscoses del garatge em guiaven el camí. Quan vaig tocar la capsa vaig sentir el mateix soroll habitat per les paneroles:

«Tec tec tec tec tec tec tec»

Desenes de paneroles, totes dintre de la caixa embolcallada en paper de diari, corrent i rosegant les patates. Estranyament, no em va fer fàstic, ho recordo com si fos ahir. Em va provocar una sorpresa curiosa. Què hi podia haver allà dintre? M’ho vaig preguntar, però ja ho sabia. No era estrany veure paneroles a la planta baixa del garatge; i jo sabia què hi havia allà. Visitar-les va ser un petit viatge a la desconeixença, a la curiositat. Potser perquè vaig assumir que no era responsabilitat meva arreglar aquella situació, jo era només un nen, i tenir les patates arran de terra no va ser decisió meva. Era potser un gran moment per realitzar una valoració de la culpa i responsabilitat que alberguem dintre nostre. No era culpa meva, ni tampoc la meva responsabilitat. Ara la panerola està amagada sota la llibreria dels meus llibres, no és culpa meva, però sí la meva responsabilitat.

Quina és la meva responsabilitat?

Han passat uns dies. No l’he buscada més. Potser s’ha mudat sota una torreta. Potser no s’ha mogut. Quan pot viure una panerola sense menjar res? De fet, què menja una panerola? Quina és la seva dieta? No s’ha de preocupar per la fibra, les proteïnes, els bons greixos, els carbohidrats, les vitamines i els micronutrients. Potser sense saber-ho ella ha establert un vincle amb mi, i de tant en tant, a altes hores de la matinada, la panerola fa una excursió fins a la meva habitació, escala el llit, i em mossega l’entrecuix per alimentar-se de petites pelleringues de pell humana.

La panerola ha vingut a viure amb mi, i potser ella també pensa el mateix de mi. Tanco el llum i la porta. Me’n vaig a dormir. I com si fos una broma de mal gust o una macabra revenja, una flaire d’humitat de full de diari em ressegueix els narius. Obro els ulls de bat a bat. La torno a sentir, ara ja lluny de mi, com si hagués crescut, com si hagués mutat, al costat del meu cap.

A la paret de l’altra habitació:

«TEC TEC TEC»

Els fills de la primavera 🦋

Tue, 06 May 2025 15:31:00 +0000

El barça acaba de perdre contra l'Inter de Milà a les semis de la Shampions League, i estic una mica menys feliç, tot i això, el mes d'abril ha passat molt de pressa.

Els fills de la primavera m'han vingut a veure.

Un insecte va viure al lavabo durant uns dies amb mi, el veia cada dia mentre em dutxava en el mateix lloc de sempre, ben arrapat a la paret. Era de color vermell, negre i allargat, tenia un parell d'antenes que de tant en tant es movien, com si em saludés. Potser em deia que s'havia perdut i que volia tornar; qui sap. Un dia va desaparèixer. Li vaig agafar certa estima i em va saber greu no veure'l marxar, m'hauria agradat si més no un acomiadament més sentit. També és cert que tampoc s'hi podia quedar per sempre.

Em va passar el mateix amb un saltamartí que habitava al cel obert, d'aquells grans, marrons, amb unes potes com les cames del Seedorf. Que no saps qui és? Un jugador italià que tenia unes cames fortes i rugoses -suposo, no ho sé, de fet, m'estic tirant un triple amb això de la rugositat-. No va ser fins que vaig anar a posar-me les vambes un matí que hi vaig tenir contacte físic. Me'l vaig trobar ben agafat als cordons, com si la seva última resolució fos no moure's d'allà. Les urpes s'hi agafaren amb molta força i determinació. No es movia i no el podia desenganxar. Estava mort, dissecat. No sé com va morir, però fa pinta que no va patir. El vaig deixar a l'espai que hi ha entre la barana de la finestra i l'exterior perquè algun ocell se'l cruspís.

També recordo l'arribada de les orenetes. Les piulades van entrar acompanyades d'un raig de llum del cel obert. Vaig obrir els ulls per primera vegada aquell matí i les vaig escoltar. Quina màgia! De petit feien els nius a casa i jo les caçava amb un caçapapallones per poder-les estudiar de més a prop. Encara recordo la "petita", una oreneta que va caure del niu i que no podia volar, tenia una lesió en una de les ales que li impossibilitava alçar el vol més d'uns metres més enllà. La vaig cuidar tan bé com vaig poder, l'alimentava, i ens fèiem companyia. Un matí els pares em digueren que la petita s'havia mort, potser m'ho digué l'àvia, però el fet és que la petita ja no respirava. Vaig baixar les escales que dansaven cap al pati corrent, esperitat, exaltat i amb llàgrimes als ulls per la tràgica notícia. El cos prim i emplomat romania més sec que el dia abans. No recordo si la vam enterrar, però sí que recordo els tendres ulls aclucats.

Va ser el dia que vaig anar a la cuina per fer-me l'esmorzar, quan vaig veure que el saltamartí ja no hi era. El cos inert havia desaparegut. Potser una ruixada de vent se l'endugué cap a l'asfalt, o potser una de les filles de la primavera l'havia vingut a trobar, amb sorpresa, immòbil.

Vaig ser jo qui va anar a buscar els camps de colzes a prop del collbaix. El prat immens de flors groguenques em meravellà. Vaig haver de parar de córrer per fotografiar-ne alguna. Vaig pensar que seria bona idea fer-me una selfie amb elles, però el resultat final no em va acabar de fer el pes, així que les vaig enfocar de ben a prop.

Va ser la trobada amb la papallona també un gran esdeveniment d'aquest abril. Jeia tranquil·la, sobre una alzina, exhibint la bellesa de les seves ales. Vaig acabar de fotografiar-la sencera, i vaig anar cap a la millor pedra a estirar. M'hi vaig trobar dues noies amb un gos, estaven de postal i els vaig preguntar si volien una foto. Contentes, em van dir que sí, m'hi vaig acostar i les vaig retratar amb Montserrat de fons, primer en un pla més general, i després apropant-me en un primer, trobant les cares amb la muntanya, intentant retratar la bellesa del moment. Portaven ulleres de sol, el gos no. Vaig demanar permís i després el vaig acariciar. Va ser una trobada agradable, deurien tenir la meva edat. Em vaig asseure amb elles a estirar sense demanar permís. Em van acceptar en el seu clan d'homínids i canins. Va ser llavors quan un pare cridà a un nen que no li toqués més els collons i que fes el que ell deia. Recordo dir jo alguna cosa baixeta com: "Pobre nen". Una d'elles em mirà i m'interpel·là dient-me que sí amb un somriure. Era un somriure agradable, me'l vaig mirar amb certa atenció i curiositat, li vaig retornar i li digué que tingués un bon matí. Em desitjà el mateix i vaig retornar el rumb cap a casa, fent saltirons i giragonses intentant no fer-me mal.

Carta a la primavera 🌸

Fri, 04 Apr 2025 14:23:00 +0000

🌸 Benvinguda i benvolguda Primavera 💐

T'escric aquesta carta per dir-te que t'he trobat a faltar. He estat bé sense tu, m'he espavilat, i et prometo, que des de l'última vegada que em vas veure, he canviat. No soc una persona diferent, no és realment això, però el camí que em vas veure transitar farà un any ha seguit el seu curs, i jo amb ell. Estic molt content de tornar-te a tenir aquí amb mi. Sé que la gràcia és que no duraràs per sempre, però estàs aquí amb mi ara. Has sabut gestionar el temps una altra vegada, alguns anys et veig aparèixer una mica més tard, d'altres no tant, però ja forma part de la teva idiosincràsia tot això.

Amb la llosa ara lleugera de qui dia passa any empeny, i de qui sap que de vida només n'hi ha una, em sembla que el millor que puc fer és prendre-me-la en la majoria d'ocasions possibles i permeses, com un joc. No hi ha res important, però tot ho és molt. Segurament ens sorprendràs d'alguna manera poc sorprenent, però igualment agradable, que això del temps pot variar en un segon, oi? Ja ho adverteixen això quan vas a la muntanya: Un ruixat, una baixada brusca de les temperatures, una davallada dels ànims primaverencs, perquè, per què no? Tots som humans i tu ets la primavera, se't permet tot això i més.

Compto amb tu.

Podria escriure sobre aquell ocell dansant a l'aire, oi? El mateix aire que m'acaricia la cara mentre un raig de sol s'esmuny entre uns núvols mandrosos estenent-se a la llunyania cobrint els prats verds. I et passo per sobre, soc tan petit, tan insignificant comparat amb tu, i, tot i això, em meravello d'estar viu per poder-te contemplar.

T'escric per dir-te que em vius aquí amb tu, que ens desvivim per viure-hi i que volem desviure'ns-en amb fragilitat i bona estança.

Fins que la mort ens empari, i ens separi.

Amen

Això és una prova 💡

Thu, 27 Feb 2025 09:05:00 +0000

Això és una prova.

Aquest seria el títol d'aquesta primera entrada del blog. Precís, concís i amb pretensions purament funcionals. Com la bombeta que tinc penjant al rebedor de casa, sola, ben solitària, sense làmpades, sense sofà.

Estigueu atents en general, però quan pugueu, gaudiu de la vida a poc a poc, pareu, i contempleu. Fer les coses lentament no està de moda. No sigueu moda