Els fills de la primavera
El barça acaba de perdre contra l'Inter de MilĂ a les semis de la Shampions League, i estic una mica menys feliç, tot i aixĂČ, el mes d'abril ha passat molt de pressa.
Els fills de la primavera m'han vingut a veure.
Un insecte va viure al lavabo durant uns dies amb mi, el veia cada dia mentre em dutxava en el mateix lloc de sempre, ben arrapat a la paret. Era de color vermell, negre i allargat, tenia un parell d'antenes que de tant en tant es movien, com si em saludés. Potser em deia que s'havia perdut i que volia tornar; qui sap. Un dia va desaparÚixer. Li vaig agafar certa estima i em va saber greu no veure'l marxar, m'hauria agradat si més no un acomiadament més sentit. També és cert que tampoc s'hi podia quedar per sempre.
Em va passar el mateix amb un saltamartĂ que habitava al cel obert, d'aquells grans, marrons, amb unes potes com les cames del Seedorf. Que no saps qui Ă©s? Un jugador italiĂ que tenia unes cames fortes i rugoses -suposo, no ho sĂ©, de fet, m'estic tirant un triple amb aixĂČ de la rugositat-. No va ser fins que vaig anar a posar-me les vambes un matĂ que hi vaig tenir contacte fĂsic. Me'l vaig trobar ben agafat als cordons, com si la seva Ășltima resoluciĂł fos no moure's d'allĂ . Les urpes s'hi agafaren amb molta força i determinaciĂł. No es movia i no el podia desenganxar. Estava mort, dissecat. No sĂ© com va morir, perĂČ fa pinta que no va patir. El vaig deixar a l'espai que hi ha entre la barana de la finestra i l'exterior perquĂš algun ocell se'l cruspĂs.
TambĂ© recordo l'arribada de les orenetes. Les piulades van entrar acompanyades d'un raig de llum del cel obert. Vaig obrir els ulls per primera vegada aquell matĂ i les vaig escoltar. Quina mĂ gia! De petit feien els nius a casa i jo les caçava amb un caçapapallones per poder-les estudiar de mĂ©s a prop. Encara recordo la "petita", una oreneta que va caure del niu i que no podia volar, tenia una lesiĂł en una de les ales que li impossibilitava alçar el vol mĂ©s d'uns metres mĂ©s enllĂ . La vaig cuidar tan bĂ© com vaig poder, l'alimentava, i ens fĂšiem companyia. Un matĂ els pares em digueren que la petita s'havia mort, potser m'ho diguĂ© l'Ă via, perĂČ el fet Ă©s que la petita ja no respirava. Vaig baixar les escales que dansaven cap al pati corrent, esperitat, exaltat i amb llĂ grimes als ulls per la trĂ gica notĂcia. El cos prim i emplomat romania mĂ©s sec que el dia abans. No recordo si la vam enterrar, perĂČ sĂ que recordo els tendres ulls aclucats.
Va ser el dia que vaig anar a la cuina per fer-me l'esmorzar, quan vaig veure que el saltamartĂ ja no hi era. El cos inert havia desaparegut. Potser una ruixada de vent se l'enduguĂ© cap a l'asfalt, o potser una de les filles de la primavera l'havia vingut a trobar, amb sorpresa, immĂČbil.
Vaig ser jo qui va anar a buscar els camps de colzes a prop del collbaix. El prat immens de flors groguenques em meravellĂ . Vaig haver de parar de cĂłrrer per fotografiar-ne alguna. Vaig pensar que seria bona idea fer-me una selfie amb elles, perĂČ el resultat final no em va acabar de fer el pes, aixĂ que les vaig enfocar de ben a prop.
Va ser la trobada amb la papallona tambĂ© un gran esdeveniment d'aquest abril. Jeia tranquil·la, sobre una alzina, exhibint la bellesa de les seves ales. Vaig acabar de fotografiar-la sencera, i vaig anar cap a la millor pedra a estirar. M'hi vaig trobar dues noies amb un gos, estaven de postal i els vaig preguntar si volien una foto. Contentes, em van dir que sĂ, m'hi vaig acostar i les vaig retratar amb Montserrat de fons, primer en un pla mĂ©s general, i desprĂ©s apropant-me en un primer, trobant les cares amb la muntanya, intentant retratar la bellesa del moment. Portaven ulleres de sol, el gos no. Vaig demanar permĂs i desprĂ©s el vaig acariciar. Va ser una trobada agradable, deurien tenir la meva edat. Em vaig asseure amb elles a estirar sense demanar permĂs. Em van acceptar en el seu clan d'homĂnids i canins. Va ser llavors quan un pare cridĂ a un nen que no li toquĂ©s mĂ©s els collons i que fes el que ell deia. Recordo dir jo alguna cosa baixeta com: "Pobre nen". Una d'elles em mirĂ i m'interpel·lĂ dient-me que sĂ amb un somriure. Era un somriure agradable, me'l vaig mirar amb certa atenciĂł i curiositat, li vaig retornar i li diguĂ© que tinguĂ©s un bon matĂ. Em desitjĂ el mateix i vaig retornar el rumb cap a casa, fent saltirons i giragonses intentant no fer-me mal.