En el cau ballo 🐌

Quina pena. Quina pena més gran.

T’hagués pogut recomanar escoltar moltes altres coses a part de les Nocturnes.

T’agradava Chopin, de fet és una mica la bona costum de les masses, o això em sembla a mi. O sóc jo que estic prejutjant el criteri musical dels joves compatriotes que comparteixen temps i espai amb mi amb insolència? Segurament. Sóc un perfecte opinador de masses que es creu qui sap què pel sol fet d'escoltar una certa música. Això, o també un simple valedor de la meva condició de diletant melòman.

Les nocturnes de Chopin t'agradaven igual que a mi. Però vas decidir que les escoltaries en un altre context, en un altre futur, en un altre moment i amb algú altre. Tot això t'ho deies a tu mateixa. Però no seria decisió teva deixar-ho d'escoltar amb mi. No. Això requereix una certa tècnica, i sense cap mena de dubte, un cert coratge, i jo, que si algunes coses posseeixo són la intensitat de qui fa la broma, el coratge, i el decàleg propi que comença a ser expropiat de la seva manllevada joventut, vaig fer el pas que tant anhelaves fer però que no gosaves: Expropiar-te de mi.

Podríem haver escoltat Schön Rösmarin, i jo hagués presumit, mínimament –perquè aquesta és la meva condició, fer-ho mínimament però amb l'orgull de qui no vol arribar a tot arreu però sí quedar-s'hi a prop– de la meva època cada cop més passada d'estudiant de violinista.

Haguéssim pogut escoltar les danses hongareses, la sonata de violí en Fa major i moltes altres coses més. Les haguessis gaudit. Però tot passa. Tot passa. Tot i que jo sembla que m'hi quedo, sí, just aquí, entaforat en un cau, en un solc massa gran per sortir-hi escalant mentre faig esgarips de força prominents, amb peülles de gat imaginaris que m'envolten les extremitats i em fan suar de l'esforç innegable, negligible i inútil.

En el cau ballo, en el cant m'ofego i en la il·lusió em perdo caminant en una una construcció laberíntica de qualitats imaginaries, construïdes a base de somnis tan puerils com innocents que altres han pogut alçar. Em conformo en trobar-hi sal en algun grapat que esgarrapo. Com el gat mancat d'equilibri. Com la closca buida del cargol.

I xuclo la closca, com els acòlits del Déu asteca Nomelaxucleutant.

–Una mica de calma, i deixeu-me de xuclar la closca– deia visiblement afectat aquell home llegendari amb forma de tortuga.

Ni una gota de res. Això em comporta una desil·lusió terrible. He de pensar en viure mentre m'acorralen les danses mentals que em diuen que acceleri, que marxi, que em tanqui i que descansi però que segueixi intentant-ho, que xucli. Seguiré escoltant les danses i retrucaré entre les parets que m'envolten amb energia i vitalitat maldestre, fins que alguna vegada, si el Déu asteca ho vol, acabi funcionant, i pugui xuclar l'interior de la closca com un nadó adult sense dents.